1Aquest estudi monogràfic ens ofereix l’oportunitat d’explorar principalment qüestions lligades a la relació entre l’arquitectura eclèctica francesa vinculada a l’estil Segon Imperi i l’arquitectura barcelonina de la segona meitat del segle XIX. L’objecte d’estudi proposat és el de José Gallart Forgas (1838-1898), un industrial català que s’instal·là a l’illa de Puerto Rico per enriquir-se amb l’explotació de la canya de sucre. Aquest empresari és un bon exemple de mecenatge de finals del segle XIX, primer a Ponce (Puerto Rico) però també, i sobretot, a Barcelona. A través de les seves comandes artístiques, Gallart materialitzà una estratègia de representació social del seu poder industrial, polític i econòmic. L’empresari formà part dels catalans que van fer fortuna a Amèrica, esdevingueren mecenes i empraren les arts i l’arquitectura amb l’objectiu de configurar una imatge personal de prestigi i poder.
2A Ponce, Gallart participà activament en la vida cultural i política de l’illa de Puerto Rico i encarregà la construcció del Teatre La Perla, així com un retaule dedicat a Sant Josep per l’església de la vil·la d’Aibonito. Anys després d’enriquir-se a Puerto Rico, fixà la seva residència a Barcelona. Fou aleshores quan encarregà a l’arquitecte August Font i Carreras (1846-1924) la construcció de dos palaus per acollir la seva família. El primer, denominat Palau de les Heures (1894-1895), va ser concebut com a residència familiar d’estiu i s’erigí al bosc d’Horta, en aquell moment als afores de Barcelona. L’altre, nomenat Palau dels dos lleons (1895-1897), el va situar al centre de la Ciutat Comtal i hi establí la seva residència habitual. Mitjançant fonts documentals diverses, algunes d’elles inèdites, mostrarem com aquestes dues arquitectures, així com la resta de comandes artístiques, van esdevenir la materialització d’una estratègia de representació social del poder industrial, polític i econòmic del propi Gallart. Part de la importància dels dos casos arquitectònics radica en què són exemples d’inspiració francesa de línia Estil Segon Imperi i Renaixement, un eclecticisme molt habitual a la Barcelona del segle XIX tot i que poc estudiat fins el moment.
- 1 José Gallart Folch afirma que el seu pare, José Gallart Forgas, va néixer el 27 de novembre de 1838 (...)
- 2 ROSADO, 1888, p. 285.
3Fill de Miguel Gallart Batllenc i Reparada Forgas Bayó, José Gallart Forgas va néixer a La Bisbal d’Empordà el 17 de novembre de 18381. El 1851, després de la mort del seu pare, s’embarcà en el bergantí La Jeune Modeste amb la seva mare i la seva germana Anita.2 Després d’un viatge de tres mesos, desembarcaren al port de la ciutat de Ponce (Puerto Rico) on els esperaven els seus oncles : Pedro i Juan Forgas.
- 3 ROSADO, 1888, p. 285.
- 4 La primera estava situada al sud de La Luciana i la segona entre els rius Jacaguas i Inabón.
- 5 El Quemado, La Flaca i Salinas denominada també La Catalana, situades al barri Cañas de la ciutat d (...)
4De tota la família, fou Pedro Forgas qui va començar l’aventura a Puerto Rico. El 1835, viatjà a les Antilles, fugint de la misèria que la Guerra del Francès (1808-1814) havia deixat a La Bisbal. Els primers anys, Pedro Forgas va dedicar-se a activitats comercials, venent productes agrícoles autòctons. Amb aquesta finalitat, obrí una petita botiga entre les granges dels afores i la ciutat de Ponce. El negoci progressà ràpidament i Pedro Forgas precisà de l’ajut del seu germà Juan, qui arribà a l’illa el 1838. L’estalvi i el desenvolupament del comerç interior a Puerto Rico van permetre la prosperitat de l’empresa familiar. Quan José Gallart s’instal·là en l’illa, els Forgas crearen la seva primera refineria de sucre, denominada La Luciana, situada entre Ponce i Juana Díaz3. El petit comerç, destinat únicament al consum local, va esdevenir un dels principals nuclis productors de la zona. Quan José Gallart es convertí en el màxim i únic responsable del negoci, la família ja havia expandit la sucrera inicial i adquirit nous dominis : les fàbriques de sucre anomenades La Cristina i La Fortuna, el 18634, i les parcel·les que configuraren l’ampli domini de La Reparada el 18805. Si unim totes les sucreres, els Gallart aconseguiren constituir el centre de producció de canya de sucre més important i extens de tota l’illa de Puerto Rico.
- 6 Sobre aquest tema, vegis : GALLART, 1971, p. 39-45.
5Al començament dels anys seixanta, La Luciana ja disposava d’unes 100 hectàrees. La zona més rica per a l’explotació de la canya de sucre la configurava un rectangle d’uns 800 metres per 1 kilòmetre, situat a la part sud de la refineria, on s’erigien les construccions de la propietat. En un inici només hi havia un molí central però, progressivament, es van construir instal·lacions molt més modernes : espais destinats a acollir nous molins connectats a la màquina de vapor que els feia funcionar, un nou edifici per a la destil·lació del rom, una cavallerissa, una casa pel servei i un petit recinte pels treballadors de la finca. Finalment, al centre, es va construir una casa de fusta que disposava d’una galeria superior i, a la seva part inferior, s’obrí una botiga per a la venda dels productes. La modernització dels sistemes d’extracció del sucre desenvolupada ja per José Gallart – introducció de màquines i molins de vapor –, sobretot els de La Fortuna, fou clau en la consecució de sucre blanc i cristal·litzat, molt més habitual a Cuba, i en la conseqüent disminució de la producció de sucre morè denominat mascabado, ja que el primer era de més qualitat i es podia comercialitzar a un preu més elevat que el segon. Aquest procés de modernització de les instal·lacions de les sucreres finalitzà el 1896 amb la inclusió de 28 kilòmetres de raïl Decauville amb més de quatre-centes vagonetes i més de mil bous6. El 1885, José Gallart encarregà una sèrie de “retrats” de les sucreres més importants de la família al pintor porto-riqueny Francisco Oller (1833-1917) qui va concloure el de La Fortuna (fig. 1).
Fig. 1
Francisco Oller, La Fortuna, 1885. Oli sobre tela, 66 x 101,6 cm. Brooklyn Museum, New York City (Estats Units d’Amèrica). Don de Lilla Brown en memòria del seu marit, John W. Brown, per intercanvi, 2012.19.
© Fotògraf del Brooklyn Museum, 2013
- 7 Jean Bertoli va néixer a Bastia (França) i es va instal·lar a Puerto Rico en 1845, cridat pel cos d (...)
6Més enllà de la seva activitat industrial, José Gallart participà activament en la vida social de Ponce i freqüentà personalitats de l’alta societat. Aquesta ciutat estava desproveïda de distraccions culturals als anys seixanta. De fet, els entreteniments més habituals eren les baralles de galls i els concerts militars. Conseqüentment, advocats, banquers i industrials com Gallart, així com moltes de les famílies espanyoles instal·lades en l’illa motivaren activitats culturals com el teatre, l’òpera i la sarsuela. El 1860, un grup d’empresaris finançà la construcció del Teatre La Perla, un edifici erigit per l’arquitecte cors Jean Bertoli Calderoni (1820-1885)7. Dins d’aquest grup destaquem la presència de tres personatges clau del món dels negocis : el banquer i advocat porto-riqueny Francisco Parra Duperón (1827-1899), Pedro Garriga Samada (-1897), nascut a Reus i qui vivia a Puerto Rico des de 1831, i José Gallart. Francisco Parra, originari de la ciutat porto-riquenya de Mayagüez, s’instal·là a Ponce on fundà el despatx d’advocats Parra, del Valle & Limeres i el Banco de Crédito y Ahorro Ponceño. La recuperació de les relacions de Gallart és clau per tal de comprendre la seva activitat com a mecenes a Ponce, una ciutat, com apuntàvem, poc cultural. El teatre, anomenat La Perla – Ponce era coneguda també com La Perla del Sur a Puerto Rico –, esdevingué doncs la primera comanda artística en la qual participà Gallart, un encàrrec que demostra l’interès pel mecenatge artístic – després també científic – de l’empresari català.
7El 1864 va tenir lloc la inauguració de l’edifici el qual destacà per la incorporació d’un llenguatge ornamental a l’antiga, principalment a l’exterior. La façana principal està configurada per un pòrtic hexàstil i la combinació regular i harmònica dels cossos, els volums i les obertures, aporta un aspecte monumental que s’imposa a les composicions simples pròpies de la resta d’edificis de Ponce, molts d’ells inserits dins l’estil colonial o crioll. Els capitells de ferro fos sostenen un entaulament sobri sense ornaments remarcables. Al coronament superior, una estructura esglaonada reemplaça el frontó triangular típic del llenguatge neoclàssic. Tot i que l’edifici fou enderrocat l’any 1918 després de l’estat ruïnós en què quedà degut a un fort terratrèmol, fou reconstruït el 1940 a partir dels plànols originals dissenyats per Bertoli. Els capitells de ferro foren recuperats i l’acústica interior millorada8. Francisco Parra, Pedro Garriga i José Gallart foren els propietaris del Teatre La Perla els primers anys després de la seva fundació, i impulsaren la representació d’espectacles teatrals, d’òpera i sarsuela, sempre en relació a la identitat espanyola. Sense dubte, molts d’aquests espectacles, més enllà de l’oci, tenien l’objectiu de reafirmar la presència espanyola a la colònia i el sentiment de pertinença de les famílies porto-riquenyes a Espanya. Un exemple evident d’aquesta estratègia ideològica fou la representació de La Campana de la Almudaina del dramaturg mallorquí Joan Palou Coll (1828-1906) a la inauguració del teatre. Aquesta obra de 1859 relata la conquesta de Mallorca per part de Pere el Cerimoniós, qui encarnava la figura de l’heroi espanyol triomfant. L’elecció d’aquest drama per part dels propietaris – Parra, Garriga i Gallart principalment – per inaugurar el nou teatre de Ponce tenia una intencionalitat política. L’analogia de l’illa de Mallorca conquerida amb la Puerto Rico espanyolitzada és evident. A més, la representació de La Campana de la Almudaina era molt habitual al programa dels teatres espanyols en aquesta mateixa època, establint un nou vincle entre la vida social de la província d’ultramar i la de l’Espanya peninsular. En conseqüència, la dimensió política del Teatre La Perla va ser realment forta durant les primeres dècades i l’edifici fins i tot va acollir diversos debats i discursos polítics, esdevenint alhora un dels centres de la vida pública i social de la ciutat de Ponce.
- 9 MARTÍN, 1999.
- 10 Boletín Mercantil, 10 de juliol de 1891. A partir de CUBANO, 2001.
- 11 BALBÁS, 1887, p. 4.
- 12 Sobre aquest tema, vegis : Boletín Mercantil, 12 de març de 1882 ; BONNIN, 1987-1988, p. 148 ; i CU (...)
- 13 Es pot consultar una breu ressenya sobre la vida política i militar de José Gallart a ROSADO, 1888, (...)
8Més enllà de la presència de la política als esdeveniments culturals en què participà Gallart, l’empresari fou també un client habitual del Café Barnés de Ponce – situat a la cruïlla entre el carrer Luna i el carrer Marina –, un cafè on es reunien les personalitats més rellevants de la ciutat per debatre sobre la política colonial que s’executava a Puerto Rico. La ideologia de les reunions informals era la pròpia del Partido Incondicionalmente Español, un partit conservador fundat per l’empresari basc Pablo Ubarri Capetillo comte de San José de Santurce (1824-1894)9 qui defensava l’amor i la fidelitat a Espanya, així com la integritat nacional a Puerto Rico. El lema del partit era : “no somos ni conservadores ni liberales, somos patriotas incondicionales10”. De fet, els membres del partit rebien el sobrenom de “hijos leales de la patria íbera y decididos campeones de la defensa de la noble causa espanyola en América11”. Gallart va pertànyer al Partido Incondicionalmente Español durant tota la seva vida i, fins i tot, va arribar a ser president del comitè del districte senatorial de Ponce12. Com la resta d’incondicionals, José Gallart creia en un sistema polític autoritari i rigorós amb una administració centralitzada i inflexible.13
- 14 La Vanguardia, 5 de febrer de 1891, p. 5.
- 15 Certificat de diputat electe (20 d’abril de 1891). AHS : HIS-0175-01.6.
- 16 Per analitzar el procés electoral dels tres senadors per Puerto Rico de la XVIIa legislatura, vegis (...)
- 17 Certificat de l’Acta d’elecció dels senadors (29 de març de 1893). AHS : HIS-1385-04.2.
- 18 Sobre la XVIII legislatura, vegis : Còpia certificada de l’Acta electoral (29 de març de 1893), Reb (...)
9L’activitat política de José Gallart fou remarcable tant a Puerto Rico com a Espanya, doncs quan s’instal·là a Barcelona fou escollit diputat del districte senatorial central de l’illa (districte de San Juan) el 1891. A La Vanguardia es recull aquesta dada : “se han recibido los datos definitives de las elecciones verificades en Puerto Rico. Según ellos, resultan triunfantes los adictos señores Gallart, Casa Miranda, Ramírez [...]14”. El certificat de la seva elecció data del 20 d’abril de 189115. D’altra banda, tot i els triomfs polítics, José Gallart fou també considerat com un “enemigo del país” per bona part dels ciutadans porto-riquenys, sobretot pels independentistes del Partido Autonomista. Gallart fou nomenat senador al Parlament espanyol com a representant de Puerto Rico a la XVIIa legislatura (de 1893 a 1894)16. L’industrial va obtenir un total de 61 vots, la mateixa quantitat que els altres dos senadors escollits – José de la Torre Villanueva i Teodoro Ladico Font –, essent tots tres escollits amb els mateixos vots. Aquest fet és una demostració més de l’aplicació del caciquisme a les províncies espanyoles d’ultramar en aquesta època i, en concret, a Puerto Rico17. L’empresari català conservà el mateix càrrec durant les dues legislatures següents : la de 1894 a 1895 i la de 1896 a 189818.
- 19 José Gallart Folch recull les informacions sobre Julie Dubocq i la seva família gràcies a Mario Mer (...)
- 20 Juan Forgas Bayó tornà a Puerto Rico només pels batejos dels dos fills de José Gallart i Julie Dubo (...)
- 21 A més, Juan Forgas deixà també una part dels seus bens a Pedro Regincós Mojó (amic personal i admin (...)
10Les relacions de Gallart amb les personalitats importants de l’illa i de la ciutat de Ponce foren cada vegada més estretes i, gràcies a la seva participació als debats municipals i les qüestions militars, va conèixer a Julie Dubocq Roux (1849-1885), la seva primera esposa. Ella era d’origen francès i els seus pares, Jules Dubocq Trochon i Modeste Roux Rodrigo, van néixer a les colònies franceses de Filadèlfia i d’Haití respectivament i es van instal·lar a Puerto Rico després de la pèrdua de la meitat de l’illa d’Haití per part de França19. José Gallart i Julie Dubocq es casaren a l’església de Ponce el 20 de gener de 1868, a l’època en què José Gallart s’ocupava quasi totalment dels negocis del seu oncle Juan Forgas ja que aquest estava cada vegada més sovint a Barcelona, on finalment s’instal·là fins a la seva mort el 3 de gener de 188520. El testament de Juan Forgas, redactat el 17 de juliol de 1881, confirma la cessió de tots els seus bens a favor del seu nebot José Gallart Forgas, declarat “hereu universal21”. Aquest fou el començament de la consolidació de la fortuna del personatge d’aquest estudi.
- 22 L’església de Sant Josep d’Aibonito fou projectada per l’arquitecte porto-riqueny Pedro Cobreros qu (...)
- 23 Romualdo Palacio fou nomenat governador de Puerto Rico el mes de gener de 1887. Aibonito esdevingué (...)
- 24 José Gallart no només va finançar el retaule de Sant Josep d’Aibonito sinó que també va realitzar u (...)
11Un exemple de les comandes artístiques de Gallart vinculat simbòlicament a la resistència espanyola, i sempre en relació a l’ideari polític del Partido Incondicionalmente Español a Puerto Rico, és el retaule de l’església de Sant Josep de la vil·la d’Aibonito (fig. 2). L’obra fou encarregada per Gallart i realitzada a Espanya per decorar un edifici que havia estat erigit entre 1887 i 189722 pels soldats espanyols dirigits pel governador de l’illa, el general Romualdo Palacio González (1827-1908)23, els quals lluitaren contra els rebels del Partido Autonomista durant el mes d’agost de 1887. L’acte de la primera pedra de l’església (24 de juny de 1887) fou presidit pel governador Palacio, Casiano Balbás i Manuel Quintana – alcalde i sacerdot d’Aibonito – i José Gallart. De fet, aquesta església és el darrer monument religiós construït pels espanyols a Puerto Rico24.
Fig. 2
Retaule de Sant Josep. Església de Sant Josep, Aibonito (Puerto Rico).
https://mapio.net/pic/p-39840838/
12El retaule de Gallart que honrava la resistència espanyola fou realitzat en fusta i guix daurat. De fet, la dimensió simbòlica del retaule és més complexa ja que no només va en la direcció política esmentada, sinó que també té un objectiu propagandístic personal pel propi Gallart i la seva família. El retaule adquireix una naturalesa substitutiva de l’industrial català a Puerto Rico, doncs defensava les províncies porto-riquenyes al parlament espanyol a Madrid. De fet, la vil·la d’Aibonito en aquesta època era un dels indrets preferits de les guarnicions espanyoles que arribaven a l’illa des d’Espanya per defensar la província dels independentistes i desenvolupar el programa polític repressiu de Palacio. Per la seva situació central i les seves condicions, aquesta ciutat fou escollida per a què els soldats s’habituessin al clima tropical de l’illa. En conseqüència, Aibonito fou un dels principals punts de trobada pels membres del Partido Incondicionalmente Español.
13Tant la forma del retaule de Sant Josep com la seva iconografia s’expliquen per aquesta interpretació de propaganda del poder de José Gallart i del seu vincle amb Puerto Rico i la causa pro espanyola. El nínxol central acull una escultura de Sant Josep amb el Nen Jesús, sobre la imatge del Sagrat Cor de Jesús de la predel·la. El carrer dret acull una pintura on es representa l’arcàngel Sant Miquel enderrocant l’Àngel caigut, i al carrer esquerre una representació de Santa Reparada. La tria d’aquests sants està directament vinculada a la història familiar de la dinastia dels Gallart. En primer lloc, Sant Josep és el patró de la nova església, així com l’al·lusió directa a José Gallart Forgas, el personatge principal i mecenes del retaule. A més, la presència de Sant Miquel i Santa Reparada serveix per honrar a Miguel Gallart i Reparada Forgas, els pares de José Gallart. Alhora, aquests dos sants evoquen també els dos fills del primer matrimoni de José Gallart, els quals van néixer a Puerto Rico i que van ser anomenats com els seus avis, Miguel i Reparada. Igualment, la presència de la Marededéu de la Mercè al coronament del retaule és una referència a la segona esposa de Gallart, Mercedes Folch Parellada – quan es va erigir el retaule, José Gallart ja s’havia casat amb ella. En definitiva, el retaule i totes les referències dinàstiques que es presenten als seus carrers estan dedicades a realçar la relació de José Gallart amb Puerto Rico com a mecenes i polític vinculat als nuclis de resistència espanyola de l’illa com el cas de la vil·la d’Aibonito.
- 25 VALDALISO, 1991, p. 22.
- 26 RODRIGO, 2015.
14Part de la fortuna familiar fou fruit del desenvolupament de les companyies marítimes catalanes que reforçaren el mercat transatlàntic, en particular amb les províncies espanyoles d’ultramar. Com remarca Jesús M. Valdaliso “la flota mercante española se encontraba entre las ocho primeras del mundo en la segunda mitad del XIX25”. En aquella època i durant un procés de vint-i-cinc anys, els velers mercants van ser substituïts gradualment per vaixells de vapor. Sobre els orígens de la cèlebre empresa coneguda amb el sobrenom de Casa de Vapores de la qual José Gallart esdevingué el principal accionista, Martín Rodrigo Alharilla va presentar un estudi complet i detallat des del naixement fins a la liquidació el 191126. Partim d’aquesta recerca publicada l’any 2015 per subratllar la importància de la indústria marítima en la construcció de la fortuna de José Gallart una vegada s’instal·là a Barcelona i com aquesta fortuna va ser clau en el desenvolupament de la seva activitat de mecenatge artístic i científic.
- 27 AHPB : Gerónimo Cauhé, 1881, cinquena part, f. 4181-4210, 31 de desembre de 1881.
15L’origen de l’empresa gestionada per la família Forgas-Gallart es remunta a la companyia de navegació Morera Mir y Cía, creada en 1878 després de la dissolució de l’empresa Juan Julià e Hijo, dirigida per Nicolás Mir Julià i Juan Bautista Morera Bargalló. Aquesta tingué una vida de tres anys, i finalitzà amb la separació de Mir i Morera, els quals cadascun d’ells fundaren el seu propi negoci : Nicolás Mir y Cía i J. B. Morera y Cía. L’èxit de l’empresa de Morera s’explicà, en part, pel context especulatiu que afectava al sector de la marina mercant a Barcelona durant el període de la Febre d’Or, un moment que reforçà i enriquí la burgesia catalana, principalment barcelonina, als anys setanta i vuitanta. En aquest mateix context, concretament el 1881, l’antiga empresa A. López y Cía, fundada en 1857, fou consolidada i transformada en la Compañía Trasatlántica, així com Nicolau Hermanos, creada en 1867, es convertí en la Compañía Catalana de Vapores Trasatlánticos. Ambdues foren encarregades de promoure i desenvolupar el comerç i la producció agrícola i industrial espanyola a la península ibèrica i les possessions d’ultramar a partir de vaixells de vapor. En la mateixa direcció, Morera liderà una operació similar i fundà la Compañía Barcelonesa de Vapores Trasatlántica, amb un capital social de 5 milions de pessetes dividit en 10.000 accions de 500 pessetes cadascuna, amb el principal objectiu comercial de “explotar la navegación por medio de buques de vapor con las Antillas españolas y demás puntos del globo que convenga, fomentando las relaciones mercantiles con aquéllas27”.
- 28 La societat fou constituïda amb un capital total de 400.000 pessetes distribuït entre dotze accioni (...)
16Després de l’èxit inicial d’aquestes navilieres, la crisi del sector portà a la desaparició de la Compañía Catalana de Vapores Trasatlánticos dels germans Nicolau i de la Compañía Barcelonesa de Vapores Trasatlánticos. No obstant, Morera creà una nova societat en 1883 amb alguns dels accionistes de l’anterior, als quals se n’afegiren de nous, com Juan Forgas Bayó, qui esdevingué el màxim accionista amb un capital de 62.500 pessetes del total28. Es tracta del primer vincle entre la companyia transatlàntica i la família Forgas-Gallart, vincle que fou consolidat per José Gallart Forgas quan s’instal·là a Barcelona fins a la seva mort el 1898. La majoria dels nous inversors, com Juan Forgas, tenien la seva residència habitual a les Antilles espanyoles. En conseqüència, les primeres línies de la companyia marítima connectaven Barcelona amb ports com Ponce, Mayágüez i San Juan (Puerto Rico) i La Habana (Cuba), deixant l’extensió de les línies cap als Estats Units per a una fase posterior. A més, el fet que la majoria dels nous accionistes estiguessin generalment absents o lluny de la seu de l’empresa, va permetre a Morera controlar la companyia.
- 29 Testament de Don Juan Forgas Bayó pel Notari Miguel Martí Sagristá, 17 de juliol de 1881. AHPB nota (...)
- 30 GALLART, 1971, p. 57.
- 31 Els descendents de Morera donen la seva visió dels fets segons la qual Gallart va conspirar per fer (...)
- 32 A partir d’aquest moment, els vaixells van rebre un nou nom. Així, l’Hernán Cortés fou rebatejat co (...)
- 33 Aquest vaixell de vapor conservà el nom de José Gallart fins l’any 1911, quan esdevingué el Balmes.
17Després de la mort de Juan Forgas Bayó (3 de gener de 1885), José Gallart Forgas esdevingué l’hereu universal29 i retornà definitivament a Espanya, instal·lant-se a Barcelona el mes d’octubre. Gallart descobrí ràpidament que la gestió de l’empresa per part de Morera no havia estat tan bona com havia fet creure als accionistes30. Efectivament, l’empresa arrossegava deutes importants i estava prop de la fallida. Gallart amb el recolzament dels altres accionistes forçà la dimissió de Morera, nomenant Eusebi Pi Torrents com a nou gestor el mes de novembre de 1885 i rebatejant la companyia com a E. Pi y Cía31. En un primer moment, la nova direcció va reduir la flota a tres vapors – l’Hernán Cortés, el Cristóbal Colón i el Ponce de León – i, després de la mort de Pi i la direcció d’altres gerents, la societat fou liquidada i dissolta a finals de 1891 amb l’objectiu de permetre crear una nova societat – F. Prats y Cía (30 de gener de 1892) – a la qual es va poder transferir la propietat dels tres vaixells32. D’aquesta manera, Gallart reforçava el seu posicionament com a màxim accionista de la nova societat amb el 48,05 % del capital, poder que reafirmà gràcies a l’obtenció de nous socis capitalistes que posseïen, com ell, empreses als voltants de Ponce i de Juana Díaz (Puerto Rico). A més, ell s’imposà com l’inspector principal que podia controlar la gestió de la societat amb un poder quasi absolut. Gallart realitzà una expansió molt important de la companyia marítima : multiplicà els beneficis, augmentà el capital, reforçà les rutes transatlàntiques – la que connectava amb les Antilles espanyoles i la que ho feia amb l’Amèrica del Sud – i supervisà l’adquisició de nous vaixells, molts dels quals portaren noms directament vinculats a la seva família, com el Miguel Gallart i el Juan Forgas. Igualment, després de la mort de Gallart el 1898, la companyia adquirí el Montclair, un vapor modern construït aquell mateix any a Escòcia i el qual fou rebatejat com a José Gallart33.
- 34 La Vanguardia, 8 de juliol de 1893, p. 3.
- 35 La Vanguardia, 12 d’agost de 1893, p. 3.
18A Barcelona, Gallart fou també mecenes de concursos literaris dedicats a La Bisbal, la seva població natal. La majoria dels premis estaven finançats per algunes de les famílies adinerades tant de Barcelona com de l’Empordà, i els Gallart sempre contribuïren amb recompenses econòmiques més elevades. La mitjana dels premis d’aquests concursos era de 150 pessetes, però la xifra aportada per Gallart era de 500 pessetes destinades “al autor de la mejor y más completa y detallada guia de esta villa [La Bisbal] y su término, escrita en catalán o castellano34”. Finalment, el propi Gallart decidí, en aquest cas concret, atorgar un premi ex-aequo a dos treballs de 500 pessetes cadascun35.
- 36 Les dones membres d’aquest equip de direcció fundador de l’Hospital del Niño-Dios para Niños de Obr (...)
19Més enllà del mecenatge artístic i literari, la família Gallart participà en diverses accions de beneficència, una activitat molt comú entre la burgesia barcelonina. Un exemple n’és la inauguració de l’Hospital del Niño-Dios para Niños de Obreros Pobres el 30 de març de 1892, situat al passatge Mercader de Barcelona, construït després de l’adquisició per parts d’un edifici gràcies al finançament aportat per diverses famílies adinerades de la ciutat. L’equip de direcció del nou hospital estava presidit en primera instància per la comtessa de la Vall de Merlès, mentre que Mercedes Folch, esposa de José Gallart, n’era la vicepresidenta36.
- 37 Per saber més sobre aquest arquitecte, vegis : URBANO, 2011.
- 38 El Palau de Belles Arts de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 ha estat estudiat en detall a (...)
- 39 Normalment la família Gallart passà els estius a Sant Hilari Sacalm (GALLART, 1971, p. 264), un del (...)
20La fortuna de la família es consolidà gràcies als negocis transatlàntics, l’explotació massiva i la comercialització del sucre provinent dels dominis porto-riquenys, així com per l’herència de l’oncle Juan Forgas. Gràcies a la importància de les empreses, els vincles socials amb la burgesia barcelonina i a la carrera política desenvolupada a Puerto Rico i al Parlament espanyol, José Gallart decidí encarregar dos habitatges que remarquessin el seu poder social a August Font Carreras (1845-1924)37, un dels arquitectes barcelonins més rellevants de l’època. Font havia finalitzat els seus estudis a l’Escola d’Arquitectura de Madrid l’any 1869 i va esdevenir cèlebre a Barcelona per la construcció d’edificis privats encarregats per famílies burgeses, així com l’erecció d’edificis públics com ara el Palau de Belles Arts, construït amb motiu de l’Exposició Universal de 188838. La presència de l’estètica, les fórmules, models i referències directes a l’arquitectura eclèctica francesa com també la funcionalitat com a base generadora de l’espai i la disposició tant interior com exterior, són alguns dels trets particulars recurrents d’aquest creador. Gallart, admirador de la grandeur i la sumptuositat pròpies de l’arquitectura francesa de la segona meitat del segle XIX i sobretot la del Segon Imperi, encarregà a August Font les noves residències barcelonines no només per acollir tota la família, sinó per erigir nous espais que dignifiquessin la seva presència, les seves influències i el seu poder a la capital catalana. Escollir August Font com arquitecte de confiança o arquitecte personal estigué condicionat per aquesta estratègia de representació ciutadana. Gallart segurament va conèixer Font durant les seves estades habituals a Sant Hilari Sacalm39 o, potser, durant l’Exposició Universal de Barcelona.
- 40 La part més important dels jardins, de les fonts i del laberint del marquès d’Alfarràs van ser cons (...)
- 41 De fet, José Gallart presentà una proposta de compra de la propietat de Lluís Martí-Codolar que fou (...)
- 42 Aquest espai està situat entre el laberint del marquès d’Alfarràs i els dominis de Martí-Codolar, a (...)
21La primera de les noves residències fou un palau d’estiu en forma de castell situat al bosc d’Horta que simbolitzà ràpidament el poder dels Gallart, doncs esdevingué la materialització més evident del concepte de dinastia, sempre present en l’ideari familiar. L’edifici fou denominat Palau de les Heures degut a la profusió d’heures a l’indret on s’elevà. Gallart tenia la idea de crear un complex format per diferents jardins i fonts, un hivernacle de ferro, unes cavallerisses i, finalment, un gran castell i una capella familiar a l’indret més elevat de tota la finca. L’objectiu principal fou el de rivalitzar amb els jardins privats dels voltants com, per exemple, el laberint d’Horta del marquès d’Alfarràs realitzat a finals del segle XVIII40 o els dominis amb el zoo privat de la família Martí-Codolar41. Per aquest motiu, a més de per la ideologia i l’interès de forjar una dinastia per part del mecenes Gallart, August Font pensà en una arquitectura molt més imponent i espectacular que la de les cases properes. És així que escollí les formes i estètica dels castells francesos del Renaixement, concretament els del Loira. Amb aquest projecte en ment, José Gallart adquirí els terrenys que conformaven l’antic Mas Duran42 a Jaume Martí (el 18 d’octubre de 1893) pel preu final de 105.000 pessetes. En un espai d’unes 30 hectàrees, l’edifici preexistent fou demolit i indicà al seu arquitecte que no reparés en despeses ni luxes en l’erecció de la nova construcció (fig. 3).
Fig. 3
Palau de les Heures ‘Can Gallart’, Barcelona (Espanya). Autor desconegut, 1950-1955. Arxiu Municipal Districte d’Horta-Guinardó : AMDHG : Número de registre 0391. Fons Jaume Caminal Serret.
© AMDHG
- 43 La semana en Barcelona. La Vanguardia, 1 de juliol de 1894, p. 1.
- 44 La Vanguardia, 12 de maig de 1985, p. 24.
- 45 La Vanguardia, 28 de maig de 1985, p. 5.
- 46 DÍEZ, 1986 ; PERMANYER, Lluís. Discurs de inauguració dels Estudis de Formació Continuada de la Uni (...)
- 47 Actualment la data d’execució d’aquests documents ha estat modificada per la de gener de 1894.
22Els treballs es realitzaren en dues fases : la primera, des de febrer de 1894 al primer de març de 1895, durant la qual es construïren l’edifici principal i els jardins ; la segona, durant l’estiu de 1895, per construir la capella i la seva galeria, així com les cavallerisses i el pavelló d’entrada. No obstant, detectem alguns problemes de datació a partir d’alguns estudis referents a l’edifici de Gallart a Horta, on les opinions són diverses i contradictòries. A La Vanguardia, l’1 de juliol de 1894, un redactor que havia visitat els voltants del bosc d’Horta afirma que “con un sin fin de suntuosas posesiones de recreo que bordean la carretera de circunvalación, y entre las cuales destacan las del Laberinto, de Martí Codolar, de Marcet y de Gallart, cuya construcción toca á su término43”. Tot i aquesta informació, cal remarcar que en aquesta data els treballs de construcció del Palau de les Heures estaven encara en procés i fins a set mesos després no finalitzarien en la seva totalitat. Per aquest motiu, el redactor només va poder observar alguns dels murs principals del palau. Altres escrits dedicats a informar sobre la restauració del palau l’any 1985 informen erròniament que aquest fou “acabado en 189844”. D’altra banda, els descendents de la família Gallart confirmen la nostra hipòtesi : “el edificio de Les Heures se empezó en 1894, terminándose el 1 de marzo de 1895 […]45”, afirma Inés Gallart, la neta de José Gallart Forgas. La resta dels especialistes del tema confirmen la nostra opinió46. Aquesta divergència ha fet que els plànols i esbossos originals del projecte de construccions del domini de Les Heures – conservats a l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya demarcació Barcelona – hagin estat datats per error en 1898 fins al nostre estudi47.
- 48 Les escultures de les dues terrasses eren còpies d’estatuària clàssica. Per exemple, l’Apol·lo del (...)
23En primer lloc, resulta interessant la utilització intel·ligent del relleu i la inclinació del terreny i del bosc per part d’August Font per generar la forma i la disposició en terrasses dels jardins amb escales i balustrades monumentals. Aquest sistema de terrasses i camins arbrats serví per a crear una comunicació suau i elegant entre el palau, el bosc d’Horta i els espais inferiors on Gallart disposà un petit zoològic privat amb ocells exòtics i diferents horts. El resultat fou un joc complex de dues terrasses el·líptiques amb diversos jocs d’aigua i parterres amb vegetació disposada amb formes geomètriques, aplicant així el concepte barroc francès de jardí amb ‘natura domesticada’. La primera terrassa fou nomenada “el jardí dels rosers” degut a la profusió de roses. Totes les plantacions d’espècies vegetals exòtiques es disposaven al voltant d’una làmina d’aigua central envoltada de quatre escultures d’iconografia clàssica : Minerva, Apol·lo i dues representacions de la Nit a banda i banda. A través d’un sistema de rampes delimitades per balustrades s’accedia a la segona terrassa, “el jardí de les fonts”, format per tres parterres d’aigua amb una gran bassa de marbre blanc amb dues escultures de marbre de Carrara a cadascun dels extrems, les quals simbolitzaven Diana i el Comerç48. En l’actualitat, d’aquest sistema de jardí mixt – francès per la inclusió dels parterres geomètrics, però italià pel joc de dues terrasses el·líptiques – només s’en conserva l’estructura, i tant les escultures com la vegetació original s’han perdut (fig. 4).
Fig. 4
Palau de les Heures ‘Can Gallart’, Barcelona (Espanya). Autor desconegut (GALLART, 1971, s/p.).
© Família Gallart 1971
- 49 Per comprendre correctament el plànol dels jardins de les Heures i la composició entre les dues ter (...)
- 50 El governador civil autoritzà l’ús del torrent de Sant Cebrià pel regatge de la finca de les Heures (...)
24Gràcies a la creació de camins i rampes arbrades a la finca de les Heures, August Font aplicà una estratègia d’integració dels nous espais del jardí geomètric a la francesa amb els antics jardins del segle XVIII que encara es conservaven als accessos del recinte49. Font ja havia emprat aquesta pràctica quan va crear el jardí del Palau de Belles Arts de Barcelona, on es trobaven les restes dels espais arbrats del Jardí del General. Altres elements vegetals com, per exemple, la plantació de palmeres a càrrec del jardiner Adrià Piera, serví per remarcar la importància dels vincles entre Gallart i Puerto Rico, així com per demostrar el seu poder econòmic. Cal apuntar que, en aquesta època, les palmeres eren articles de luxe i molt cars. La referència a Puerto Rico i al negoci de la canya de sucre sempre hi és present i, a més, en aquesta línia, Gallart imposà a l’arquitecte Font l’obligació de dissenyar un sistema de regatge similar al que tenia als seus dominis d’ultramar. A Puerto Rico aquest sistema de canalització i desnivells que explotaven el riu Jacaguas per poder regar els camps de canya de sucre, s’aplicà al bosc d’Horta per distribuir l’aigua del torrent de Sant Cebrià a les basses, fonts i a totes les plantes exòtiques tant dels jardins com dels horts50.
- 51 Plantes, Planta i secció, Planta i secció de la torre, Perspectiva exterior, Planta i secció de la (...)
25La perspectiva dels jardins, unificada per les balustrades, queda coronada pel gran palau, responent a l’objectiu de donar importància i posar en valor la massa arquitectònica (fig. 5). Clarament, August Font pensà en l’arquitectura francesa per dissenyar l’edifici, en particular els castells del Loira. Destaca la claredat geomètrica i l’harmonia de les proporcions pel que fa al plànol i l’estructura del palau : un gran rectangle amb quatre torres circulars als angles les quals són coronades per cúpules còniques de pissarra. És la mateixa composició arquitectònica que la de castells francesos com el de Chambord, el qual havia esdevingut model i referència habitual a finals del segle XIX pels arquitectes eclèctics, i el qual havia estat emprat per August Font en altres edificis com la seva intervenció al castell de Can Feu de Sabadell l’any 188151. Com també havia fet al palau d’hivern de Rambla Catalunya, l’arquitecte situà i orientà els espais principals cap a l’exterior on va dissenyar una sèrie de tribunes i de petits balcons per remarcar-ne la importància. El Gran Saló, la sala del billar, la biblioteca familiar, així com la capella, en són exemples evidents. August Font utilitzà aquesta organització d’espais per ordenar el conjunt, creant així transicions i direccionalitats internes, a més d’establir una jerarquia entre les sales i habitacions. A la planta baixa s’acullen les estances nobles, al primer i al segon pisos els dormitoris de la família i al tercer les estances dedicades al servei.
Fig. 5
Plànol i funcions de la planta baixa del Palau de les Heures, Barcelona (Espanya).
© S. Fuentes
26D’altra banda, la decoració interior destacava per la inclusió de fusteries, sobretot pels enteixinats amb cassetons, diferents en cadascun dels salons – cassetons quadrats, circulars, rectangulars, en forma d’oval, i més o menys ornamentats segons la importància i la funció de cada estança (fig. 6). A més d’aquestes fusteries precioses, els interiors presentaven un aspecte sumptuós gràcies a la presència de vitralls de colors i objectes de bronze daurat (fig. 7). A més, els murs dels salons dedicats a la vida social com per exemple el menjador o el Gran Saló estaven decorats amb pintures de paisatges i motius florals amb aus exòtiques emmarcats per motllures de fulles d’acant daurades. Els arrambadors de les sales estaven realitzats en estuc al foc imitant el marbre, mentre que els del menjador eren de fusta. Els paviments variaven segons l’estança : parquet als grans salons – el Gran Saló, el saló del billar, el menjador i la sala d’estar – ; sòl escacat amb marbres blanc i negre – el vestíbul i el passadís – ; mosaics monocroms o mosaics amb motius geomètrics a les habitacions dels pisos superiors, principalment als dormitoris. Un dels elements més destacats fou l’escala noble de marbre blanc amb un barana de ferro forjat amb motius vegetals (fig. 8).
Fig. 6
Enteixinat del Palau de les Heures ‘Can Gallart’, Barcelona (Espanya). Autor Emili Reguant, 1954. AMDHG : Número de registre 415. Fons Felip Capdevila Rovira.
© AMDHG
Fig. 7
Interior d’un dels salons del Palau de les Heures ‘Can Gallart’, Barcelona (Espanya). Autor desconegut, 1950-1955. AMDHG : Número de registre 0439. Fons Jaume Caminal Serret.
© AMDHG
Fig. 8
Escala interior del Palau de les Heures ‘Can Gallart’, Barcelona (Espanya). Autor Emili Reguant, 1954. AMDHG : Número de registre 415. Fons Felip Capdevila Rovira.
© AMDHG
27El Gran Saló esdevingué l’espai més important de l’interior del palau. El mobiliari d’aquesta estança fou realitzat pel cèlebre ebenista català Francesc Vidal Jevellí (1848-1914). La decoraven dos retrats de família pintats per l’artista Josep Cusachs Cusachs (1851-1908), un quadre de la pintora Lluïsa Vidal Puig (1876-1918) i una tela de Joan Llimona Bruguera (1860-1926) que representava l’ascensió d’un àngel que s’emporta l’ànima de la petita Anita. Segons Díez, aquesta darrera obra forma part de les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya52. No obstant, no hem trobat la seva referència a l’inventari dels fons del museu. Les fotografies d’època mostren la riquesa d’aquest espai de reunió familiar i social, així com algunes de les pintures esmentades.
28Els dos retrats de membres de la família realitzats per Cusachs segurament foren els quadres més destacats de la col·lecció Gallart, no només perquè l’artista era un dels catalans més celebrats de l’època sinó per la qualitat pictòrica de les obres. A més, cal tenir present altres consideracions que són interessants pel nostre estudi les quals serveixen per comprendre com José Gallart sempre vinculà la seva ideologia i el concepte de dinastia al seu rol com a mecenes i, també, a la seva col·lecció d’art.
- 53 Exposición Nacional de Bellas Artes de 1887, p. 57.
- 54 MORA, 1988.
- 55 BARADA, 1888.
- 56 Memòria 140 anys, p. 16-17 ; MIRALLES, 2007, p. 24 i 72 ; i MARAGALL, 1975, p. 42-43.
29Josep Cusachs era militar, fill d’una família de la burgesia catalana. L’any 1871, finalitzà la seva formació a Segòvia i esdevingué tinent d’artilleria. A partir d’aquest moment, desenvolupà una carrera militar d’èxit durant les guerres carlistes. Paral·lelament, Cusachs es formà en la seva veritable passió : el dibuix i la pintura. Durant la seva estada a Barcelona entrà al taller del pintor Simó Gómez (1845-1880) i, des d’aquest moment, es concentrà quasi amb exclusivitat en el seu aprenentatge artístic, el qual fou culminat a París, on va poder seguir les classes de Jean Baptiste Édouard Detaille (1848-1912) i on estudià la pintura militar francesa, principalment l’obra d’artistes com Horace Vernet (1789-1863) i, sobretot, Jean-Louis-Ernest Meissonier (1815-1891). Aquestes referències constituïren la base de la seva pintura, essencialment de caràcter castrense i en un estil preciosista, representant episodis de la història militar espanyola, batalles napoleòniques i altres conflictes armats vinculats a les colònies d’ultramar. Gran part de la seva producció pictòrica descriu amb detall l’estat, l’armament i la indumentària de les tropes espanyoles i els seus diferents regiments durant les dues últimes dècades del segle XIX. La consolidació de la seva reputació artística dins el mercat de l’època arribà després de l’èxit que obtingué a l’exposició Nacional de Belles Arts de 1887 celebrada a Madrid. La crítica i el públic foren unànimes i les dues obres presentades – El campo de maniobras i Un vivac53 – foren adquirides per Maria Cristina d’Habsburg (1858-1929), reina regent d’Espanya de 1886 a 1902.54 A finals del mateix any, Cusachs rebé un encàrrec molt particular : la producció de 264 obres entre dibuixos i pintures per il·lustrar el llibre La vida militar en España, publicat el 1888 a Barcelona.55 Francisco Barada (1853-1922), capità d’infanteria i historiador, escrigué el text on analitza l’estat de les tropes espanyoles i relata algunes batalles històriques. El mes de setembre de 1889, la Sala Parés – galeria més antiga d’Espanya fundada el 1877 i l’única a la Barcelona de l’època – acollí l’exposició d’una selecció de quadres i dibuixos originals realitzats per Cusachs pel llibre de Barada56. Aquesta exposició monogràfica consolidà la pintura de Cusachs al mercat de l’art i la burgesia catalana de ideologia més conservadora i espanyolista s’erigí com el seu principal client. A més, les famílies de l’alta societat començaren a encarregar a Cusachs retrats de família per reafirmar el seu estatus social. José Gallart va ser un exemple d’aquesta tendència. Els vincles amb la vida militar desenvolupada a Puerto Rico i la seva ideologia centralista durant la seva estada tant a Barcelona com a l’illa per protegir la tradició i la cultura espanyoles, així com el vincle de les colònies amb l’Espanya peninsular, són dos aspectes clau per poder comprendre l’interès per la pintura de Cusachs més enllà de la seva estètica i qualitat pictòrica.
- 57 El 19 de juny de 2014, els dos retrats foren subhastats a La Suite Subastas (Barcelona) amb un preu (...)
30Sabem que l’any 1889 – el moment de l’exposició La vida militar en España – José Gallart encarregà a Cusachs dos retrats a cavall dels seus hereus Miguel i Reparada Gallart Dubocq a la manera militar pel preu de 15.000 pessetes. Aquestes obres, datades el 1890 i de gran format (220 x 150 cm cadascun), van formar part de la decoració del Palau de les Heures però també de l’hôtel Gallart barceloní situat a Rambla Catalunya, a més de la residència de la família al passatge Méndez Vigo en diversos moments. El 2014 i el 2018, les dues teles foren subhastades a Barcelona juntament amb altres objectes preciosos, mobles i pintures que havien format part de la col·lecció Gallart.57
31Si per dissenyar la planta de l’edifici August Font s’inspirà en l’estructura i disposició de base del castell de Chambord, l’arquitecte utilitzà altres influències franceses per concebre un cos annex que li permetia l’accés a la capella familiar, pel qual la referència evident fou la galeria sobre el riu Cher del castell de Chenonceau, també a la vall del Loira. Aquesta és l’element arquitectònic d’unió entre el gran palau i la capella, un espai de transició entre usos : de la funció domèstica a la sagrada (fig. 9). August Font dissenyà una galeria d’arcades elevada sobre un pont format per dos arcs rebaixats exteriors (fig. 10) amb una coberta de volta rebaixada originalment decorada amb teules de ceràmica vidriada en verd. Destaca també la importància dels elements ornamentals exteriors com, per exemple, les falses i petites pilastres de capitells composts que són coronats per un pinacle en forma de torxa encesa. La torxa és present en el programa decoratiu com a representació de la saviesa, la fe religiosa i també la cultura i ideologia de Gallart i, per aquest motiu, és situada a la galeria que porta a la capella familiar. A més, la lletra G de Gallart es repeteix constantment per conformar una barana original i personalitzada, realitzada en pedra i situada a cadascun dels laterals de la galeria. En definitiva, August Font utilitzà aquí diversos dissenys amb l’objectiu de decorar l’arquitectura però també d’il·lustrar la personalitat de José Gallart i la seva aspiració dinàstica sempre present a totes les seves comandes artístiques.
Fig. 9
Detall de la galeria d’unió entre el gran palau i la capella familiar. Palau de les Heures, Barcelona (Espanya).
© Marcos Freijo
Fig. 10
Arcades que sostenen la galeria d’unió entre el palau i la capella familiar. Palau de les Heures ‘Can Gallart’, Barcelona (Espanya). Autor R. Font, 1954. AMDHG : Número de registre 570. Fons Foment Hortenc.
© AMDHG
Fig. 11
Vista actual de les arcades i de la galeria d’unió entre el gran palau i la capella familiar. Palau de les Heures, Barcelona (Espanya).
© Marcos Freijo
32La nau de la capella és rectangular, té un sostre d’arcs apuntats i, a l’exterior, una coberta a dues aigües amb teules ceràmiques – actualment amb planxes de coure. La capella té un absis amb sostre en quart d’esfera i cobertura exterior a base de teules ceràmiques blaves en forma d’escates. Per remarcar la funció religiosa, August Font incorporà un petit campanar d’espadanya sobre la teulada, en el qual barreja diferents detalls decoratius estil Renaixement (fig. 12). Una tribuna privada i destinada únicament al matrimoni Gallart-Folch s’eleva a la primera planta de la capella ; l’accés a la qual era possible només a través de la galeria que connectava amb la planta noble del palau. En canvi, la planta baixa estava destinada al servei i als convidats que s’estatjaven al Palau de les Heures (fig. 13).
Fig. 12
Detall de l’espadanya dissenyada per August Font per la capella familiar. Palau de les Heures, Barcelona (Espanya).
© Marcos Freijo
Fig. 13
Altar dissenyat per August Font per la capella familiar. Palau de les Heures ‘Can Gallart’, Barcelona (Espanya). Autor Emili Reguant, 1954. AMDHG : Número de registre 415. Fons Felip Capdevila Rovira.
© AMDHG
- 58 Vegis l’estructura interior amb escala de cargol de la torre central a la Secció transversal. ACOAC (...)
33August Font no només va utilitzar la tipologia dels castells francesos quan dissenyà la distribució de les estances i les funcions del palau, la capella i la galeria annexes, sinó que recuperà l’alternança entre les finestres circulars i les mansardes per coronar les cornises (fig. 14), disposició similar a la del castell de Cheverny. Igualment rescata la disposició de xemeneies molt verticals, com les de Chambord. A més, destaca la presència de la torre central que ordena els alçats de les façanes exteriors i que fa referència als fars, element decoratiu molt utilitzat pels arquitectes eclèctics catalans en aquesta mateixa època. La torre – encara conservada en l’actualitat –, de planta quadrada però octogonal en el segon tram, és sobreelevada per una petita cúpula coronada per un penell de ferro forjat58. Aquest detall, incorporat a l’eix central de la composició de façana, fa al·lusió a una de les professions de Gallart, la d’empresari del comerç transatlàntic, la seva flota de vaixells mercants, així com la importància del colonialisme espanyol d’ultramar en el seu ideari polític (fig. 15 i 16).
Fig. 14
Detall de l’alternança entre òculs i mansardes del coronament del Palau de les Heures, Barcelona (Espanya).
© Marcos Freijo
Fig. 15
Detall de la torre-mirador de l’eix central del Palau de les Heures, Barcelona (Espanya).
© Marcos Freijo
Fig. 16
Vista general de la façana principal del Palau de les Heures, Barcelona (Espanya).
© Marcos Freijo
- 59 El preu de la Dama de les heures de la façana principal fou de 1.500 pessetes i les quatre estacion (...)
34D’altra banda, l’ornamentació del palau no fou tan monumental com la dels castells del Loira com Chambord o Chenonceau. L’arquitecte dissenyà una decoració més continguda que recorda els ritmes simples de castells com el de Pray o el joc de cromatismes del castell de Manoir du Clos Lucé, ambdós situats a Amboise. Com als exemples francesos del Renaixement, el joc de policromia de les façanes exteriors del Palau de les Heures es limita a combinar les tonalitats pròpies dels materials que les composen : el color del maó, els elements de ferro, l’ocre de la pedra i el negre de la pissarra. L’únic element ornamental és la fornícula de la façana principal la qual acull una escultura al·legòrica dedicada a les heures – una figura femenina amb un nen als braços i que està envoltada d’heures –, obra de Josep Campeny Santamaria (1858-1922). La façana posterior estava decorada per quatre escultures en terracota amb el tema de les quatre estacions, les quals van ser realitzades per Enric Clarasó Daudí (1857-1941)59.
- 60 Planta dels pisos i alçat del pavelló d’entrada. ACOACB : Reg.H102C/2/3000 ; fotografies del pavell (...)
35August Font construí diversos edificis complementaris per a la finca de les Heures. En primer lloc, l’arquitecte dissenyà un gran pavelló que donava accés als jardins dels Gallart seguint el mateix estil Renaixement del palau central. El pavelló tenia dos nivells i dues torres cilíndriques rematades per cúpules còniques en pissarra. De fet, una d’aquestes torres era simplement ornamental i servia únicament per establir un equilibri visual amb la façana del palau la qual s’erigia sobre les terrasses a la italiana. El pavelló tenia una distribució interior simple d’estances destinades a la vida del porter : un vestíbul, un menjador, una cuina i un dormitori60.
- 61 Planta i alçat de la cavallerissa dels Gallart. ACOACB : Reg.H102E/4/3001.
36L’arquitecte també dissenyà una cavallerissa61 situada just darrera del gran palau per acollir els set cavalls de la família i les habitacions dels cotxers. Els espais de l’edifici es distribuïen al voltant d’un pati interior i els elements decoratius dels murs exteriors seguien també l’estètica del palau central, repetint el joc d’alternança entre les finestres circulars i les mansardes per coronar les cornises del conjunt. La presència de bustos de cavalls situats en nínxols circulars sobre la façana principal i el rellotge central del pati coronat també per un bust equí, eren els únics elements d’ornamentació diferencial del complex de les Heures, únicament justificats per la funció específica de l’edifici.
- 62 Planta i alçat de l’hivernacle. ACOACB : Reg.102C/5/2998 ; Alçat de la façana principal del palau i (...)
37Finalment, August Font projectà un hivernacle de ferro fos i vidre62 per cultivar plantes exòtiques i més delicades. L’edifici era de planta rectangular i de dos nivells amb dos petits balcons contigus al segon. Els alçats destacaven per la profusió de decoració floral sobre les arcades de ferros i els carcanyols on les espècies vegetals pròpies del bosc d’Horta com les heures envaïen les superfícies. Tot l’edifici era tancat per vidre i limitat per grans pilars també en ferro que remataven amb capitells corintis. L’únic espai de l’edifici que no fou realitzat en vidre era el cos d’accés principal pel qual l’arquitecte projectà una façana de maó i pedra artificial seguint l’estètica, formes i cromatismes del palau central. Malauradament, ni el pavelló del porter, ni la cavallerissa ni tan sols l’hivernacle s’han conservat.
- 63 Sobre l’interès del gust oficial del Segon Imperi pels estils històrics i sobretot l’estil Renaixem (...)
38A mode de conclusió, el Palau de les Heures és un molt bon exemple de l’aplicació dels models francesos a l’arquitectura eclèctica barcelonina desenvolupada paral·lelament a l’erecció dels primers edificis plenament modernistes. Gràcies a la ideologia conservadora de Gallart i el seu concepte de dinastia, August Font es serví d’aquests models majestuosos, habituals a l’època a tota Europa, inspirant-se en l’estil Segon Imperi63. Aquestes referències foren utilitzades amb l’objectiu de construir edificis dedicats a l’oci o a segones residències així com per remarcar la importància social de personatges i famílies de l’alta societat durant els anys setanta i vuitanta del segle XIX. Un exemple notable és, evidentment, el castell Waddesdon Manor (1874-1889) situat al comtat de Buckinghamshire, proper a Londres, el qual fou erigit per l’arquitecte, col·leccionista i historiador de l’art francès Hippolyte Destailleur (1822-1893) pel baró Ferdinand Rothschild (1839-1898). En aquest cas concret, Destailleur, qui havia supervisat la restauració de nombrosos castells de la vall del Loira, utilitzà el castell de Chambord així com els de Maintenon, Blois i Anet per crear una arquitectura clarament eclèctica. De fet, el cas del denominat estil Rothschild esdevingué la materialització i el model d’èxit social i econòmic d’una nova classe de famílies enriquides pels negocis financers i industrials a través de tota Europa, grup al qual José Gallart va pertànyer. En aquest sentit, l’arquitectura i la decoració interior van ser enteses com a vehicle del seu poder social, a més de remarcar la unió entre cultura i poder que s’erigia com a la imatge simbòlica dels Gallart. August Font va satisfer el client amb l’estil escollit, seguint aquesta tendència a l’alça a tota Europa, un dels objectius més importants del rol d’arquitecte segons César Daly. Mitjançant aquesta, el conjunt de les heures esdevé una demostració material de com enaltir una família i el seu estatus social a la manera europea. El Palau de les Heures així com la seva estètica imposant i senyorial, serví per subratllar la rellevància i el poder de José Gallart a Espanya i, sobretot, a Barcelona, així com la seva dimensió colonial vinculada a les empreses catalanes i porto-riquenyes.
- 64 En aquest moment, Juan Forgas adquirí a Barcelona una finca al carrer Aribau 8 (octubre de 1881) i (...)
- 65 Actualment, el passatge Méndez Vigo 5 és ocupat per l’Institut Italià de Cultura de Barcelona.
39Juan Forgas, l’oncle de José Gallart, realitzà diferents operacions immobiliàries a Barcelona entre 1881 i 1882 a través del seu amic i intermediari Pedro Regincós Mojó. Forgas adquirí diferents finques64, com ara la de rambla de Catalunya 34 – actualment rambla de Catalunya 10 – el mes d’octubre de 1881. Si bé és cert que va heretar aquesta propietat l’any 1885, José Gallart esperà uns deu anys per realitzar-hi reformes. De fet, entre 1885 i 1896 la família Gallart residí al palauet del passatge Méndez Vigo65 – casa igualment heretada –, però aquest edifici restà petit. Aleshores, gràcies als beneficis de la Casa de Vapores i del mercat transatlàntic, Gallart pensà en instal·lar la seva dinastia de manera permanent dins una nova residència d’hivern situada al centre de la ciutat. Per aquest projecte, l’empresari encarregà novament a l’arquitecte August Font les reformes de l’antiga propietat la qual fou transformada en palau urbà.
- 66 Francisco de Paula del Villar Lozano fou un arquitecte nascut a Múrcia i titulat l’any 1852 a l’Esc (...)
- 67 Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. AMCB : Exp.2439 C. Dins d’aquest dossier es conserven : (...)
40Quan Gallart heretà l’edifici de rambla de Catalunya es trobà amb una construcció plurifamiliar que datava de l’any 1872 : un edifici de planta baixa i tres nivells. En origen, havia estat projectat per l’arquitecte Francisco de Paula del Villar Lozano (1828-1901)66 i encomanat pel propietari Martín Plana. L’entrada tenia forma de passatge central pels carruatges i creuava tot l’edifici, comunicant així el carrer, l’interior i, alhora, el jardí posterior. Dues escales situades a dreta i esquerra de l’edifici comunicaven la planta baixa amb la planta noble i els nivells superiors. Els documents conservats mostren una distribució de les estances generada a partir de passadissos rectes situats als extrems de les plantes. D’altra banda, l’ornamentació de la façana principal era veritablement sòbria. Les obertures estaven emmarcades per faixes simples i planes que connectaven amb els balcons superiors sense mènsules. Cadascuna de les franges horitzontals disposava de quatre obertures, deixant totalment pla l’eix vertical central que quedava rematat per un mirador que coronava tot l’edifici.67. Tot i que el mes de gener de 1873 es va intentar afegir un quart nivell i realitzar diverses modificacions al jardí, l’edifici va romandre inalterat fins a l’adquisició de la finca per part de Juan Forgas l’any 1881 i l’herència de José Gallart el 1885.
- 68 Instància de Gallart Forgas a l’ajuntament de Barcelona (11 de març de 1895). AMCB : Sèrie : Eix., (...)
- 69 Plànol d’emplaçament, Planta baixa, Façana principal situada a rambla de Catalunya, Plànol de les p (...)
- 70 Comissió d’Eixample (23 de març de 1895). AMCB : Sèrie : Eix., Registre : 5892, Any : 1895. Doc.6. (...)
- 71 “Se concedió permiso provisional a Don José Gallart para reformar la casa nº34 Rambla Cataluña […]. (...)
- 72 Rebut de José Gallart per reformes generals (31.587’76 pessetes), número 1334 (27 de març de 1895) (...)
- 73 Un dels problemes principals per finalitzar els treballs fou l’aturada de les obres resultat de la (...)
41Les reformes realitzades per August Font es situen poc després de la construcció del Palau de les Heures, ja que el projecte de Rambla Catalunya és datat el mes de març de 1895, moment en què les obres del palau d’estiu ja estaven molt avançades. Una instància de José Gallart – 11 de març de 1895 – dirigida a l’ajuntament barceloní, confirma la nostra hipòtesi ja que el propietari demana permís per començar els treballs proposats per l’arquitecte. Gallart afirma : “deseando reformar la citada casa […] y con objeto de dar mayor altura á los pisos, construir un almacén, las habitaciones, construir dos patios laterales medianeros y añadir una abertura central en cada piso […]68”. Aquestes indicacions específiques, reformes proposades, acompanyades pels alçats i les noves distribucions de les estances de cada planta foren dissenyades per Font. Els plànols es conserven al mateix expedient d’obres69, enviats l’11 de març de 1895 a l’ajuntament de Barcelona i signats per José Gallart com propietari oficial, per August Font com arquitecte i per Pere Falqués com arquitecte municipal. Després de l’acceptació per part de la comissió de l’Eixample al·legant que “no existe ningún inconveniente70”, la resposta afirmativa i provisional és signada per l’alcalde José Collazo71, així com diversos pagaments dels permisos per part de Gallart72. Els treballs començaren a finals del mes de març de 1895 i continuaren, degut a diversos problemes amb l’ajuntament, fins l’octubre de 189773. No obstant, els Gallart s’instal·laren a l’edifici a principis de 1896, un any abans de la finalització de les reformes, ja que Gallart havia concretat el lloguer del palauet del passatge Méndez Vigo per 1896.
- 74 GALLART, 1971, p. 267.
42La concepció de les reformes de l’edifici de rambla de Catalunya és realment interessant, doncs foren realitzats amb la idea de crear un palau d’hivern on tots els Gallart poguessin viure junts. Aquesta idea dinàstica, aplicada per José Gallart tant a Puerto Rico com al Palau de les Heures, és emprada de nou pel projecte de nova residència al centre de Barcelona. El concepte de dinastia burgesa present serví per a definir la forma i les distribucions interiors dels espais i les habitacions així com la decoració de la façana principal de l’edifici. En aquest sentit, per ordre del propi Gallart, la principal novetat de l’encàrrec arquitectònic fou que el palau havia de seguir la tipologia d’edificis de l’Eixample barceloní, sense imposar-se als dels voltants. D’altra banda, a diferència de la resta d’edificis propers, el palau d’hivern de Gallart té un aspecte exterior d’habitatge plurifamiliar tot i que una funció interior d’habitatge unifamiliar. És així que l’edifici només podia acollir a la família Gallart, detall que generà sistemes de comunicació vertical interiors complexos entre els diferents nivells de l’immoble. D’aquesta manera, la solució de circulació demostra que l’edifici era una variació de la tipologia plurifamiliar típica de Barcelona, sempre lligada a una lectura unifamiliar. Dins aquest univers dinàstic, el matrimoni de José Gallart i Mercedes Folch era el nucli important al voltant del qual es desenvolupava la vida quotidiana. Per aquest motiu, el primer i segon nivell foren destinats al pater familias, la seva esposa i el seus descendents : el primer per acollir la vida social i representativa amb diferents salons luxosos i el despatx professional, i el segon per acollir els dormitoris. Com el fill de Gallart especifica a les seves memòries, el tercer nivell estava destinat als oncles Asunción i José María – els dos germans de Mercedes Folch – i el quart a les tres cosines de José Gallart, les Safont Parellada74.
- 75 ROGENT, 1897, p. 64.
- 76 Aquests patis laterals estaven situats precisament als passadissos que servien per a distribuir els (...)
43Amb l’objectiu principal de comunicar els diferents nivells entre ells, l’arquitecte August Font mantingué la tipologia de l’escala de veïns a la qual s’accedia travessant el vestíbul principal que unia l’interior amb el carrer, seguint la disposició habitual de les finques amb escala de veïns de l’Eixample barceloní. August Font tancà el gran passatge central que creuava la planta baixa de l’edifici antic i situà l’escala a la meitat. Actualment l’escala realitzada en marbre blanc italià amb barana de bronze forjat de la casa Hijos de Ignacio Damians75, es conserva intacta, així com les portes de fusta les quals, com veurem en parlar de la façana principal, recuperen alguns dels detalls ornamentals exteriors. A més d’incloure l’escala central que dona accés a totes les plantes, l’arquitecte afegí dos patis laterals contigus per proporcionar ventilació als distints nivells76. No obstant, per a connectar la primera planta amb la segona – ambdues ocupades pel matrimoni Gallart-Folch i els seus fills – Font dissenyà una elegant escala privada de fusta de noguera, avui desapareguda. Tot i que la finca estava destinada a la mateixa família en tots els nivells i espais, com mostren els passadissos i els plànols conservats, l’arquitecte establí una jerarquia clara entre els espais, donant protagonisme als pisos on vivia el mecenes José Gallart. Per aquest motiu, aquestes plantes tenien una distribució diferent a la resta, a més d’una ornamentació més elaborada i profusa. En canvi, els nivells superiors – el tercer i el quart – eren exactament idèntics i mantenien la mateixa distribució d’espais i estances, cuina, banys, etc. En segon lloc, la distribució dels espais interiors realitzada per August Font feia que les sales i els salons més grans i íntims – els dormitoris de José Gallart i la seva esposa Mercedes Folch, el saló familiar i social i el despatx de José Gallart – es situessin i orientessin cap a l’exterior, vers rambla de Catalunya. Exteriorment, aquesta disposició queda evidenciada amb la inclusió de tribunes, com al Palau de les Heures, especialment la tribuna central del primer pis, corresponent al gran saló familiar.
44Finalment, a nivell de carrer, August Font projectà una sèrie de locals, un estable pels cavalls de Gallart, a més d’un petit menjador i una cuina pel servei. Actualment, aquest nivell inferior és ocupat per una òptica i una cafeteria, tot i que encara es poden apreciar les voltes de les antigues estances, especialment les de la cavallerissa.
- 77 Aquesta empresa sevillana de rajoles fou fundada l’any 1837 per l’anglès Carlos Pickman Jones (1808 (...)
45Encara avui, el passadís del primer vestíbul manté dues entrades que conduïen a l’estable i a una petita sala on s’hi guardaven les cadires de muntar, la resta de complements pel guarniment dels cavalls i les armes. Als murs d’aquest passadís principal de la planta baixa, una sèrie de composicions de rajoles de la fàbrica sevillana Pickman i Cia77 representaven les al·legories de les quatre estacions i, en primer terme, l’Agricultura i la Indústria. Aquests elements decoratius han desaparegut. Des del punt de vista iconogràfic, aquestes al·legories estaven directament vinculades a l’altra residència dels Gallart i servien de contrapunt a les al·legories esculpides per Enric Clarasó situades a la façana posterior del Palau de les Heures, remarcant així la naturalesa de residència d’hivern de la propietat al centre de Barcelona i de residència d’estiu al palau d’Horta. Les al·legories de la Indústria i de l’Agricultura feien referència a les dues principals ocupacions professionals de José Gallart : la Indústria a través del negoci dels vaixells de vapor i l’Agricultura a través de l’explotació de la canya de sucre a Puerto Rico. En definitiva, les sis composicions de ceràmica vidriada il·lustraven els interessos i fonts de riquesa de la família Gallart, a més d’indicar que disposaven de diverses residències que ocupaven segons el calendari i l’estació de l’any.
- 78 La presència de la primera pintura i la rellevància del lleó van fer que el Palau Gallart d’hivern (...)
46Una avantsala amb dues otomanes i dues pintures que representaven Samsó, Dalila i el lleó, i la reina Jezabel, donava la benvinguda a la planta noble. Tot i desapareguts en l’actualitat, els dos quadres foren pintats per un artista català no identificat de qui sabem que havia estat pensionat a Roma78. Després d’aquest vestíbul, un nou hall servia de distribuïdor amb l’escala de fusta que permetia pujar a la segona planta on s’hi disposaven els dormitoris dels Gallart. El hall estava luxosament decorat amb pintures murals al tremp realitzades per l’escenògraf i pintor Francesc Soler i Rovirosa (1836-1900) i amb grans vitralls florals executats per Antoni Rigalt i Blanch (1861-1914). Aquesta estança permetia també l’accés al gran saló social i familiar, la qual es conserva parcialment. Es tracta d’un espai horitzontal ornat per motllures amb motius heràldics i dissenys florals diversos i, seguint la jerarquia de sales de tot l’edifici, esdevingué el més important. Per aquest motiu, com al gran saló del palauet del passatge Méndez Vigo i al Gran Saló del Palau de les Heures, també estava decorat amb mobiliari de Vidal. Cal destacar també la gran xemeneia de ceràmica policromada de Stafford. Les tonalitats brillants en grocs i blaus de la lleixa aporten un to modern i exclusiu al saló, el qual respon a formes classicistes d’aire francès. Actualment, la xemeneia de faiança policromada no s’ha canviat de lloc, i és l’únic element de mobiliari d’època del saló social dels Gallart (fig. 17). A la dreta del saló familiar es situava el despatx de José Gallart, amb dues portes corredisses de fusta. Aquestes mateixes portes encara es poden veure avui, així com l’espai de l’antic despatx, ara ocupat per l’oficina del degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Tant al saló com al despatx, la presència de la galeria principal servia per a remarcar la importància dels espais i per dotar de llum aquestes estances de reunió i representació social.
Fig. 17
Xemeneia de faiança de Stafford importada per decorar el gran saló social del Palau dels dos lleons, Barcelona (Espanya).
© Marcos Freijo
47El vestíbul principal també facilitava l’accés al saló de ball estil Lluís XV i a un gran passadís que portava al menjador principal. Aquests espais ja no es conserven, com tampoc la galeria que connectava l’interior amb el jardí posterior. Aquest indret estava decorat vistosament amb un enteixinat octogonal i pilars amb capitells florals com els de la façana exterior del Palau de les Heures. Part de la decoració d’aquesta àrea s’ha conservat i l’espai és emprat actualment com a sala de premsa del Col·legi de Periodistes de Catalunya (fig. 18).
Fig. 18
Detalls de l’ornamentació conservada que decorava la galeria que connectava amb el jardí posterior del Palau dels dos lleons. Actualment sala de premsa del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona (Espanya).
© Marcos Freijo
- 79 Dins el dormitori d’estil “à la Pompadour” tots els murs estaven empaperats en rosa pàl·lid amb flo (...)
48En conclusió, les modificacions interiors dissenyades per August Font destacaren per la jerarquització d’espais i plantes, així com per la importància de triar estils històrics concrets per a les habitacions i els salons més representatius. Aquesta ornamentació interior materialitza el desig de Gallart d’estar sempre a la moda i de crear una residència luxosa dins la societat barcelonina, ja que havia de respondre al seu status social elevat. Els estils Lluís XV i Lluís XVI estaven presents als salons nobles de la primera planta, com el saló de ball, el saló central, el vestíbul la galeria, etc., i s’emprà l’estètica “à la Pompadour” per decorar els dormitoris del matrimoni79. Així doncs, una vegada més, les referències franceses es disposen arreu als palaus Gallart, sempre vinculats a l’eclecticisme barceloní de finals del segle XIX, al prestigi social i a la ideologia conservadora del mecenes i pater familias. Com a contrast a algunes decoracions interiors en clau modernista que es desenvolupaven en alguns palaus urbans barcelonins en aquesta mateixa època, Gallart optà per mantenir l’estètica i les formes pròpies de l’eclecticisme conservador de línia francesa.
- 80 Gràcies a les ordenances municipals de l’any 1891, les façanes dels nous edificis de l’Eixample bar (...)
49D’altra banda, l’elevació de la façana principal evoca també el poder i la riquesa de la família Gallart (fig. 19 i 20). La presència de les tribunes és notable i aquestes generen ritmes verticals de la façana i la seva disposició dins el conjunt està sempre vinculada a la jerarquia de les estances i dels salons interiors. En conseqüència, la galeria central de ferro i fusta del primer pis és la més imponent, corresponent al saló familiar, i al seu extrem dret a l’estudi de José Gallart. L’estructura segueix la forma dels retaules religiosos de la família, com l’encarregat per l’església de San José d’Aibonito – Puerto Rico – i el de la capella familiar del Palau de les Heures, dissenyat per August Font. De fet, malgrat alguns detalls iconogràfics evidents, la disposició dels tres carrers d’aquesta tribuna, així com els petits gerros del coronament i les falses columnes dels laterals, recorden clarament els dos retaules. Pel que fa a les dues galeries laterals del segon pis, aquestes corresponen a les habitacions privades del matrimoni Gallart-Folch i hi són per tal de ressaltar les esveltes línies de la façana i servir de contrapunt vertical a la gran tribuna central80.
Fig. 19
Alçat de la reforma del Palau dels dos lleons. August Font i Carreras, març de 1895. AMCB : Sèrie : Eix., Registre : 5892, Any : 1895.
© AMCB
Fig. 20
Façana principal del Palau dels dos lleons (Rambla Catalunya 10), Barcelona (Espanya); a l’esquerra, la façana en 1897 (ROGENT, 1897, XXVI); a la dreta, la façana en 2011.
© Marcos Freijo
50Gràcies a la varietat de materials utilitzats, l’arquitecte aconseguí un efecte ric i atractiu per a la façana, emprant marbre rosat per a les columnes, les bases i els sòcols, marbre blanc pels capitells i les balustrades dels balcons del primer pis, pedra de Vinaixa per l’encoixinat i maó per decorar les franges dels cossos laterals. La inclusió dels balcons a totes les plantes i la resolució en forma d’arc de les obertures del darrer pis serveixen per restar severitat a la façana. Dues fornícules amb gerros de marbre, l’arquitrau ornat amb mènsules i garlandes esculpides i la terrassa amb balustrada, són els elements decoratius que serveixen per finalitzar amb més solemnitat l’eix vertical de la façana de l’edifici. Per desgràcia, en l’actualitat no es conserva cap d’aquests elements decoratius de la façana a causa de modificacions i l’afegit posterior de nous nivells de pisos.
- 81 FUENTES, 2010 ; FUENTES, 2012 ; FUENTES, 2013 ; FUENTES, 2022 ; i MOLET, 2023, p. 163-170.
51En qualsevol cas, els motius decoratius originals de la façana també evoquen l’aplicació dels conceptes i el gust per l’eclecticisme francès en la línia de l’estil Segon Imperi amb efectes del joc cromàtic i dels diferents materials – l’ús i el protagonisme del marbre rosat a la façana –, així com la disposició dels cossos verticals i horitzontals i la presència continua de gerros als nivells superiors. Aquesta estètica afrancesada pretenia ser la demostració solemne de la importància social del mecenes a la ciutat. Aquestes referències del Segon Imperi foren utilitzades constantment per diversos arquitectes eclèctics catalans de l’època, com a la Gran Cascada del Parc de la Ciutadella (1875-1888), dissenyada per Josep Fontseré (1829-1897) a partir d’un estudi i quasi una còpia del Palais de Longchamp de Marsella (1862-1869), obra d’Henri-Jacques Espérandieu (1829-1874). Com hem vist, August Font fou un dels principals importadors del gust eclèctic de l’estil Segon Imperi a Barcelona. Quan dissenyà el Palau de Belles Arts de Barcelona (1888), aplicà conceptes de Charles Garnier i, fins i tot, cità quasi literalment la façana principal de la Nova Òpera de París81.
- 82 La Vanguardia, 3 de juliol de 1898, p. 4.
- 83 Al llibre de decessos de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona s’especifiquen els detalls de (...)
- 84 La Vanguardia, 2 de juliol de 1898, p. 3.
52En conclusió, Gallart materialitzà el seu poder econòmic i polític a través d’encàrrecs artístics i, sobretot, arquitectònics. La seva ideologia tradicional i el seu interès per mantenir el seu protagonisme en les qüestions socials i polítiques de l’illa de Puerto Rico el convertiren en una figura simbòlica de la darrera etapa colonial espanyola fins a la seva mort. De fet, pocs dies després del traspàs de José Gallart, Espanya perdia les darreres províncies d’ultramar : Cuba, Filipines i Puerto Rico. A les necrològiques s’afirmava que “sin duda los tristes sucesos que tan directamente afectan al porvenir colonial de España, contribuyeron á agravar la pertinaz dolencia que le ha conducido al sepulcro82”. L’1 de juliol de 1898 José Gallart moria a l’edat de cinquanta-nou anys al Palau dels dos lleons a causa d’una meningitis83. La rellevància social assolida en aquest moment s’evidencia als comentaris dels diaris de l’època. Per exemple, La Vanguardia va escriure sobre ell que “su pérdida ha sido sentidísima en esta capital” ja que “se había distinguido por su carácter emprendedor, por su laboriosidad sin límites y por su amor al fomento y desarrollo de los intereses morales y materiales del país84”. La presència imponent de les arquitectures familiars d’estil afrancesat fou l’instrument material de propaganda del seu poder i ideologia política, arquitectures que sempre van estar lligades a la seva idea dinàstica de perpetuar allò que el seu fill definí com “la gran obra” dels Gallart. Els casos de l’edifici de rambla de Catalunya, 10 i del Palau de les Heures són dos exemples evidents de l’aprofitament del gust pels estils històrics en boga durant el Segon Imperi francès, permetent a August Font desenvolupar el rol d’arquitecte dissenyador d’interiors i exteriors, sempre al servei de demostrar la importància de la dinastia Gallart i materialitzar la seva ideologia imperial, conservadora i colonial espanyola. Més enllà d’erigir-se com a construccions privades que van permetre als Gallart imposar-se en un context urbà determinat, aquests dos edificis, parcialment modificats, representen els vestigis artístics i arquitectònics dels darrers anys de l’aventura colonial espanyola, així com dos exemples de la influència dels estils i criteris arquitectònics francesos a la Barcelona del tombant del segle XIX.