1Diferents esdeveniments van tenir lloc a Barcelona que van propiciar el sorgiment d’una burgesia interessada en bastir les seves cases al bell mig del passeig de Gràcia, amb solucions arquitectòniques molt dispars.
2Un d’aquests fets, sens dubte, fou la Revolució Industrial, que arribà a la ciutat amb la fàbrica Bonaplata l’any 1833 i poc a poc omplí el paisatge barceloní de xemeneies fumejants, amb tot els canvis que comportà a nivell social, econòmic i polític. Aquest fenomen tingué com a conseqüència una burgesia enriquida que fou clienta dels arquitectes més prestigiosos del moment.
3Per altra banda, Barcelona encara patia epidèmies amb una gran mortaldat, de còlera i febre groga, i malalties endèmiques com la tuberculosi i la grip. La higiene doncs deixava molt que desitjar en uns carrers amb un traçat encara medieval, estrets i poc ventilats. Aquest fet i l’increment de la població que es venia produint des de feia temps amuntegava la gent dins de les muralles.
- 1 MONLAU, Pere Felip, 1841.
4Així, després de la famosa publicació del metge Pere Felip Monlau Abajo las murallas !!! (1841)1 on esgrimia motius higiènics, econòmics i socials per a portar a terme l’enderroc de la construcció medieval, es va agilitzar el procés, tot i que no es va iniciar fins el 1854. Per tal de dotar la ciutat d’un pla urbanístic ben pensat, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs el 1859, al que es presentaren diferents arquitectes com Josep Fontseré, Miquel Garriga, Francesc Soler i el que en va resultar guanyador, Antoni Rovira i Trias. Aquest últim va presentar un pla radial, seguint la moda del moment d’altres ciutats com París. Finalment però, el govern de Madrid va imposar el d’Ildefons Cerdà, enginyer militar que havia fet el pla topogràfic del pla de la ciutat i havia estudiat a fons les condicions higièniques de la ciutat antiga.
5Dins del projecte de l’Eixample, el Passeig de Gràcia aviat es va convertir en el carrer més concorregut i rellevant. Antigament era anomenat camí de Jesús i unia la Barcelona antiga amb el llavors municipi de Gràcia. El 1821 l’Ajuntament va decidir la seva urbanització i es va convertir així en un lloc d’esbarjo per als barcelonins. Va ser inaugurat el 1827 amb diferents palauets de les classes benestants i alguns jardins com els Camps Elisis o els del Tívoli.
6Per tant, el marc idoni de l’arquitectura del segle XIX a Barcelona fou aquest nou pla urbanístic, l’Eixample. Les cases que es van fer en un primer moment eren ben senzilles. El propietari vivia al pis principal (que agafa aquest nom) i la resta eren de lloguer, així com els baixos, per a locals comercials o tallers. Però aviat els burgesos van transformar el nou barri, van comprar els immobles i van encarregar als seus arquitectes preferits el disseny de les seves cases.
- 2 CERDÀ, Ildefons, 1867, p. 528-530.
7Al bell mig del Passeig de Gràcia de Barcelona, cinc cases ocupen una mateixa illa, entre els carrers d’Aragó i Consell de Cent, coneguda com la Mansana de la discòrdia (fig. 1). La paraula mansana no és correcta en català, però Ildefons Cerdà, en la seva obra Teoría General de la Urbanización de 1867, va dedicar tres pàgines a la justificació etimològica d’aquest terme com una denominació derivada del llatí mansió,-onis, que significa ‘habitació’ o ‘casa’ ; així, quan es van anar poblant els municipis, es va usar la paraula mansana per a grup de masos o cases. Més endavant, i capritxosament, es va canviar la “s” per la “z” en llengua castellana2.
Fig. 1
Barcelona, Mansana de la discòrdia.
Antiga postal de Jorge Venini
8El fet que el mot també designi una fruita (poma) i que hi hagin tres cases modernistes entre les cinc esmentades, ha permès jugar amb el mite grec que donà lloc a la guerra de Troia. Així com Paris va decidir quina deessa era la més bonica i mereixia la poma daurada, símbol de la bellesa, Barcelona emulava la història amb els tres edificis :
- 3 HIGÍ, Juli, Faules, vol. II, Barcelona, Fundació Bernat Metge, s.I a.C (2011), p. 18-19.
“Quan Tetis es casà amb Peleu, es diu que Júpiter convidà al banquet tots els déus, llevat d’Eris, és a dir la Discòrdia, la qual, quan comparegué més tard i no fou admesa al banquet, des de la porta llançà cap al mig una poma tot dient que la prengués la que fos la més bella. Juno, Venus i Minerva, entre les quals nasqué una gran discòrdia, començarem a reivindicar la seva bellesa, i Júpiter manà a Mercuri que les portés al mont Ida, a la presència d’Alexandre París, i que li ordenés que fes de jutge. Juno, si ell jutjava en favor seu, li prometé que regnaria sobre totes les terres i que es distingiria, per la seva riquesa, per damunt dels altres ; Minerva, que si ella sortia d’allà vencedora, seria el més forts dels mortals i coneixedor de tots els ardits ; Venus, per la seva part, li prometé entregar-li en matrimoni Hèlena, filla de Tindàreu, la més bella de totes les dones. París avantposà el regal de l’última als anteriors i jutjà que Venus era la més bella ; per causa d’això, Juno i Minerva foren hostils als troians3.”
- 4 Vegeu ISAC, Ángel, 1987.
- 5 Ordenanzas Municipales de la Ciudad de Barcelona, article 124, 1891.
9Les cases que conformen la mansana de la Discòrdia són cases molt diferents entre sí, tal i com ho eren els estils dels arquitectes que les van bastir, i tal com ho eren els seus propietaris, que tenien en comú únicament el fet de ser famílies benestants de Barcelona. Cal recordar que durant el segle XIX coexistien diferents estils o moviments del passat, començant per un classicisme que mai no va desaparèixer, uns estils històrics que s’anaven recuperant a gust de l’arquitecte, del client o sovint de la tipologia d’edifici que es volia construir. Aquesta manera de fer reflecteix la crisi arquitectònica en la qual el continent està immers, ja que no hi havia un estil propi del segle XIX. Els arquitectes n’eren conscients i discutien sobre el tema en congressos, revistes i discursos4. A tot això, cal afegir les ordenances de la ciutat de 1891, concretament l’article 124 : “Todo propietario es árbitro de adoptar para la fachada de su edificio el tipo de arquitectura que más le plazca mientras el proyecto no constituya un conjunto extravagante o ridículo5”. Això va donar lloc a una llibertat compositiva en els dissenys dels arquitectes per als seus projectes i a una varietat estilística sense precedents, de manera que podem trobar propostes molt diferents, sovint una al costat de l’altra, com passa a l’illa que hem escollit.
10Com hem explicat, les cases en un principi eren ben senzilles, seguien el model de Cerdà, la majoria d’elles, de planta baixa més tres pisos, menys la casa Rocamora, anterior a la Casa Lleó Morera, que en tenia quatre. Després, amb el canvi de propietaris, es van fer les reformes que ara coneixem, en un període de 15 anys : la Casa Amatller fou la primera, el 1899, i la Casa Bonet l’última, l’any 1915.
11Aquestes reformes van esdevenir uns canvis significatius. Tant pel que fa a la decoració de les façanes com en els seus capcers, passant de terrats i línies de tancament horitzontals a uns acabat molt més especials i ornamentats.
- 6 Vegeu OJUEL, Maria, 2006.
- 7 DÍEZ, Maria José i BORRELL, Mariola, 2015, p. 74.
- 8 Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona [AMCB]. Expediente de permiso a Doña Francisca Morera par (...)
12Seguirem l’ordre d’esquerra a dreta, així que comencem per la Casa Lleó-Morera (fig. 2). Aquesta reforma va ser l’única de les cinc que va guanyar el premi de l’Ajuntament de Barcelona a millor edifici de l’any, el 1906 (el consistori va engegar aquests premis l’any 1899 per als edificis i el 1902 van entrar tb els establiments -fins al 1930-)6. L’immoble precedent, la Casa Rocamora, fou bastit pel mestre d’obres Joaquim Sitjàs, que va fer 38 edificis a l’Eixample i uns 150 a la ciutat7. El canvi va arribar el 1894, quan la propietat passà a Antoni Morera Busó, fill d’un indià. Com que va morir vidu i sense descendència l’any 1901, va deixar en herència la propietat a la seva neboda, Francisca Morera Ortiz. Francisca havia nascut a Barcelona el 1853. S’havia casat amb Alberto Lleó Dubosch, però es van separar legalment el 1881. El 1902 ja existeixen documents a l’Arxiu Municipal Contemporani en els que demana permís a l’Ajuntament per reformar la casa. L’any 1904 atorgà poders al seu fill, Albert Lleó Morera, que consta com a propietari el 19068 i mesos després va morir.
Fig. 2
Barcelona, Casa Lleó Morera.
© Thomas Ledl
- 9 Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau. Expediente Alberto Lleó Morera.
- 10 RIUS, N.F. 2011, p. 444.
13Albert Lleó Morera fou un metge important de Barcelona : havia estudiat medicina a París i va treballar a l’Hospital de la Santa Creu i després al nou de Sant Pau, on fou director del Laboratori d’Anàlisi des de 19139. També li agradaven els nous invents del moment, així que va elaborar amb el fotògraf Pau Audouard, que va ocupar amb el seu estudi els baixos de la casa, algunes patents cinematogràfiques, el 1907 i el 190910.
14La reforma de la casa li va encarregar a Lluís Domènech i Montaner, un dels arquitectes modernistes més coneguts de la ciutat, que va demostrar com mai abans el seu concepte d’art total, conjugant en l’immoble tota una sèrie d’arts decoratives que el fan únic. L’exterior, s’omple de flors de morera i lleons alats, fent homenatge al nom del propietari. Als balcons, quatre figures femenines d’Eusebi Arnau, sostenen quatre invents de l’època : d’esquerra a dreta, el gramòfon, la bombeta elèctrica, el telèfon i la càmera fotogràfica. Com la casa fa cantonada, l’arquitecte desplega la façana a banda i banda d’un element que fa de frontissa, on hi col·loca una tribuna rodona que correspon al principal i acaba amb una torreta coronada per un cupulí. Flors, garlandes, arcs lobulats i balcons curvilinis ornamenten la façana, que es completa a la part superior amb pinacles florals a mode de merlets. Un primer exemple doncs, a la mansana de la discòrdia, en un estil modernista i per un dels arquitectes de moda del moment.
- 11 DÍEZ, Maria José i BORRELL, Mariola, 2015, p. 74.
- 12 AMCB, Q137 Eixample, exp. 3025, 1887.
15La casa del seu costat és la Casa Mulleras (fig. 3), però abans de la reforma fou la Casa Comas, ja que el seu primer propietari fou Ramon Comas Cañas. El mestre d’obres de la construcció primigènia fou Pablo Martorell, de Constantí, Tarragona. Als arxius de Barcelona hi ha gairebé 400 expedients d’obres seves des de 1843 fins el 188411, i la meitat són a l’Eixample. Després Ramon Mulleras la comprà i encarregà la renovació a Enric Sagnier, enllestida el 191012.
Fig. 3
Barcelona, Casa Mulleras.
© Amadalvarez
- 13 Vegeu BARJAU, Santi, 2009.
16Sagnier13 fou un arquitecte prolífic a Barcelona. Va projectar obres com l’església del Sagrat Cor del Tibidabo, la Casa Arnús, l’edifici de la Duana, el Palau de Justícia o la Caixa de Pensions de la Via Laietana. En aquest cas, la casa resultant fou d’estil clàssic, res a veure per tant amb les solucions modernistes de les seves veïnes. Sagnier emmarca la façana amb pilars d’ordre gegant, dos que ocupen la planta baixa, el principal i primer pis, i dos que ocupen el segon i tercer. Una tribuna amb tres finestrals de mig punt, remarca el pis del propietari, i en la seva part superior fa de balcó del pis primer. Tant aquest com els altres balcons de la façana, siguin de pedra o de ferro, contenen garlandes ornamentals, element formal molt usat en el Renaixement, així com ho foren les esferes que coronen els extrems dels balcons de pedra. Sobre el primer pis, una cornisa remarca l’horitzontalitat, com ho feien els arquitectes dels palaus florentins. A sobre, Sagnier hi posà un balcó de ferro corregut, seguint aquesta línia divisòria que deixa per sobre el segon i tercer pis amb quatre balcons cadascun. La casa es remata amb cornisa i denticles i finalment i de nou, garlandes i esferes, sent així un clar exemple d’edifici neorenaixentista.
- 14 AMCB, Expediente de permiso a D. Santiago Torruella para practicar varias obras en la casa nº39 del (...)
17La Casa Bonet (fig. 4) fou en un origen construïda pel mestre d’obres Jaume Brossa, el 1871, per a Santiago Torruella. El 1914, la nova propietària, Delfina Bonet (filla de José Bonet, Doctor en ciències i propietari d’unes mines de carbó a Saldes, al Berguedà) encarrega a Marcelí Coquillat la reforma (és l’última de les cases que es renova a la mansana, enllestida el 1915). Coquillat ja havia aixecat un pis en aquesta finca, encarregat per l’antic propietari i fou l’artífex també del Mercat de Sarrià)14. A Delfina Bonet la trobem citada als diaris com a membre de l’alta societat, pertany a la Junta de Govern i a la Junta d’Assemblees de la Creu Roja com a vocal, apareix en institucions de caritat, promovent cases barates per a gent sense recursos, i en altres temes lligats a la beneficència.
Fig. 4
Barcelona, Casa Bonet.
© Xavier Badia
18Coquillat va dotar la façana d’una tribuna de dos pisos (principal i primer) amb dues finestres serlianes cadascuna. Hi afegí un tercer pis i un altre que conforma el capcer de la casa, més estret i lligat a la resta amb dues volutes. Aquesta solució ens torna a enllaçar amb el Renaixement i, concretament, amb Alberti, ja que recorda compositivament a l’església de Santa Maria Novella i a les propostes de Serlio al seu tractat d’arquitectura, tant pel que fa als seus models de façana per esglésies com a la finestra serliana. Altres elements ornamentals de la façana són les balustrades de pedra dels balcons, l’emmarcament de les obertures amb pilastres, les columnes corinties i tondos de la tribuna, i el coronament dalt de tot amb tríglifs i mètopes.
- 15 Vegeu ALCOLEA, Santiago, 2021.
19La Casa Amatller (fig. 5) és una de les més ben estudiades gràcies a la feina de la seva fundació, la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, que la conserva i en difon la seva història. Abans, hi havia la Casa Martorell, realitzada pel mestre d’obres Antoni Robert. El nou propietari, Antoni Amatller, provenia d’una família de mestres xocolaters, localitzats ja a Barcelona l’any 1797, en un taller artesanal al carrer Manresa. Ell és qui augmentà la producció i feu prosperar el negoci. Havia estudiat a França i a Suïssa el funcionament de les millors fàbriques de xocolata i posà en marxa, amant de les arts com era, una sèrie de cartells publicitaris del seu producte i una col·lecció de cromos, creades pels millors artistes del moment, com Alfons Mucha o el català Apel·les Mestres. Fotògraf amateur, cal destacar els viatges que va fer per tot el món amb la seva filla Teresa : Egipte, Marroc o Turquia, i com va copsar amb la seva càmera l’exotisme que hi trobava. Les peces que col·leccionà també són dignes de mencionar-se i encara avui es poden veure : va comprar col·leccions senceres de vidre antic, com la de Caballero-Infante a Sevilla, el retaule i creu d’Angostrina, el retaule de San Nicolau de Joan Reixac, caixes de núvia i un llarg etc15.
Fig. 5
Barcelona, Casa Amatller.
© Elisa.rolle
- 16 AMCB, Expediente de permiso a D. Antonio Amatller para practicar obras de reforma en el interior y (...)
20Va ser Josep Puig i Cadafalch l’arquitecte escollit i de fet, aquesta fou la primera de les cases que es va reformar de la mansana, i ho va ser a consciència, però amb rapidesa, de 1899 a 190016.
21Les aficions del senyor Amatller estan explicades a la façana, de la que es conserven fins a 10 dibuixos a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat : l’arquitectura, la música, la pintura i l’escultura apareixen sobre la porta d’entrada. Sant Jordi la presideix matant el drac i la princesa es deixa retratar amb una càmera moderna. I al balcó del pis principal trobem la Indústria que el va fer ric, la fotografia i els llibres, i el seu vessant col·leccionista amb l’àmfora i el vidre.
- 17 ALCOLEA, Santiago, 2021, p. 65.
22Destaca la tribuna a la dreta, eliminant així la simetria acadèmica (com fa igualment amb la porta principal, que queda a l’esquerra, totalment descentralitzada). Aquesta està realitzada amb elements gòtics com un gablet, florons, pinacles i gàrgoles tot jugant amb elements florals, especialment les branques d’un ametller i les seves fulles i flors que s’entrellacen amb les inicials del cognom familiar. A la part central hi ha una inscripció en tipografia gòtica : “L’ametller és florit, el bon temps s’acosta ab sos nius d’ausells y sos poms de roses” (sic), versos de Dolors Montserdà, escriptora i sogra de Josep Puig i Cadafalch17.
23La resta de la façana està ornamentada amb esgrafiats i amb diferents elements ceràmics, de ferro i gàrgoles de pedra. El capcer, inspirat en l’arquitectura medieval belga (potser pels freqüents viatges d’Amatller a Brusel·les per temes del negoci xocolater i on era membre de l’Association Belge de Photographie) esdevé un dels pocs a Barcelona acabat a dues aigües.
24Solucions doncs imaginatives i no conservadores, que amb la profusió d’arts decoratives fan de la Casa Amatller un dels millors exemples del modernisme català, que en el cas de Josep Puig i Cadafalch especialment no està exempt de cert revival del gòtic.
- 18 AMCB, Expediente de permiso a D. José Batlló para derribar la casa asignada con el número 43 (antes (...)
25Per últim, ens queda analitzar la casa més colorista de totes, la Casa Batlló. Va ser José Batlló Casanovas el que va encarregar la reforma a Antoni Gaudí18. L’antic propietari fou Lluís Sala i el mestre d’obres Emili Sala Cortés, nascut a Barcelona i provinent d’una nissaga de constructors. Més tard aconseguí el títol d’arquitecte i feu obres com la Casa Elizalde de Barcelona.
- 19 Vegeu CABANA, Francesc, 1992-94.
26Josep Batlló venia d’una família dedicada al tèxtil. El seu pare, Fèlix Batlló, es va associar amb Eduard Reig i van fundar “Reig, Batlló i Companyia” empresa dedicada als teixits i mocadors que guanyà medalla de plata a l’Exposició Universal de 1888 pels seus crespons i mocadors de seda. José Batlló es va casar l’any 1884 amb Amàlia Godó Belaunzaran, filla d’una altra de les grans famílies de l’època (el seu pare havia estat diputat a corts per Igualada i havia fundat el diari La Vanguardia). Batlló fundà l’empresa “Godó y Compañía” (de filats i teixits) amb dos socis més. Amb el seu fill Felipe Batlló Godó també crearen més endavant la “Sociedad Automóviles España”19.
27Batlló encarregà l’any 1904 a Antoni Gaudí la reforma, donant lloc a un dels edificis més rellevants de la ciutat de Barcelona i l’única casa de la mansana que és avui Patrimoni de la Humanitat (fig. 6).
28La façana de la Casa Batlló és un cant al color, a l’expressivitat i a la modernitat. Tot i les interpretacions posteriors (drac de Sant Jordi, Carnestoltes, etc...) Gaudí mai no va apuntar-ne cap. El principal s’obre amb uns grans finestrals que donen llum a l’interior i ventilació a partir de petits espiells a la fusteria que s’obren i tanquen modulant-se a conveniència. Els balcons de ferro blanc, molt originals en la seva forma, s’alternen a la façana que en contraposa el trencadís multicolor, acompanyat de plaques ceràmiques de forma rodona, pintades amb colors variats (fig. 7). El capcer baixa a banda i banda fins arribar a les dues cases veïnes (tot i que a la de la dreta es van pujar dos pisos més després, evitant des d’aleshores veure aquest fet de respecte de Gaudí cap a l’arquitectura existent).
Fig. 6
Barcelona, Casa Batlló.
© ChristianSchd
Fig. 7
Barcelona, Casa Batlló, detall del trencadís i les plaques ceràmiques pintades.
© Judith Urbano
29Com a anècdota curiosa, podem esmentar que quan es va acabar la reforma de Gaudí encara no es tenia el permís d’obra, que arribà el 1913, onze anys després d’acabada la casa.
30Els diferents clients i arquitectes van trobar diverses solucions estilístiques per a les seves cases i especialment, per a les seves façanes. La llibertat que les ordenances esmentades els hi atorgaven, va donar ales a la creativitat. Així, tenim cinc exemples molt diferents entre sí, i amb influències ben dispars.
31Els cinc immobles tenen en comú haver estat fets en primera instància per mestres d’obra i haver patit després, amb el canvi de propietaris, una reforma amb més o menys profunditat portada a terme per arquitectes.
32També comparteixen el tractament especial del pis principal (tant en l’exterior com en l’interior). Els arquitectes del moment sabien la importància del pis dels propietaris i com s’havia de destacar dels altres que eren, normalment, per llogaters. En façana doncs, trobem sempre elements que ens ressalten quest fet : tribunes, balcons més grans, baranes de materials diferents als altres balcons de la finca, etc... És la manera que té la burgesia de fer entendre a l’espectador, al passejant, que en aquell pis hi viu el propietari. Tenir una casa al Passeig de Gràcia vol dir poder veure i contemplar i també ser vist i contemplat.
33Les diferències d’opcions estilístiques escollides han quedat evidents analitzant les façanes de les cinc cases. Cronològicament, la primera reforma fou la Casa Amatller, un dels exemples més reeixits de Puig i Cadafalch amb la mirada posada cap al gòtic, com en la majoria de les seves obres modernistes, i amb una profusió d’arts decoratives ben apresa del seu mestre, Domènech i Montaner. Aquest arquitecte va ser justament, el que va projectar la reforma de la Casa Lleó Morera un parell d’anys després, gran exemple del concepte d’art total, que encapçala les seves propostes. Seguidament, Gaudí presenta el model més atrevit i trencador, la Casa Batlló, amb una façana ben acolorida i amb elements mai vistos fins aleshores. Un projecte ben diferent al de la Casa Mulleres i al de la Casa Bonet, que trobaran en el Renaixement la seva inspiració, donant el contrapunt clàssic a una illa que ens demostra les variacions del llenguatge formal i ornamental de l’arquitectura del segle XIX a la ciutat.